Reflexió – Joan Batllori

Bona nit COLLA!

suposo que ja tocava i no per pressions externes… (ahora os vais a cagar xD)

Faré una “petita” reflexió personal sobre coses que porto pensant i sensacions personals de fa un temps i d’ara.

Porto quasi 6 anys amb vosaltres i des del minut 0 vaig pensar “què guai, aquesta gent mola” i em vaig sentir súper acollit, des del minut -1, com ja han dit vàries persones “noves” a la Colla.

He vist entrar i sortir gent, com passa a totes les Colles, i sincerament mai m’havia sabut tant greu com la marxa d’ara d’un grup de jovenetes, que havien sigut canalla, per diversos motius, tots més que respectables.

Tot i que és preocupant, com s’ha dit aquest cap de setmana, tampoc crec que sigui “culpa” d’una “mala” gestió de ningú concretament. Al cap i a la fi la Colla la fem entre tots. Els equips tècnics i la junta directiva ESCOLLITS per tots nosaltres ens representen i ens marquen el camí, però com he sentit molt aquest cap de setmana, sobretot per noves incorporacions, som una gran família, que NO secta (bueno no tocarem aquest tema 😂). Per tant, per concloure aquest tema, penso que tots som responsables del que passa a la Colla i que ens hem de preocupar tots de tots.

Avui no entraré en valoracions personals de castells del cap de setmana ni d’assajos.

Els que hi vam ser vam viure un cap de setmana de puta mare. La gimcana va ser molt caòticament divertida per lo cafres que som tots plegats. La veritat és que les proves, penso que van ser molt encertades i ens vam conèixer tots una mica més. D’altra banda, penso que les estones lliures són una mica el reflex del que passa actualment a la Colla i és falta de cohesió de grup, vaja de Colla. És evident que hi ha grups però potser TOTS ens estanquem massa en una zona de confort.

També es va comentar el tema de la desmotivació que implica que vingui menys gent a assajos i actuacions. “Va, anem a fer el de sempre” se sent… Però el problema és que per “no fer el de sempre” hi hem de ser sempre TOTS. De res serveix plantejar-se castells grans si als assajos no tens un mínim de 4 cordons voltant els castells nets i tancant-ne les pinyes fins a 4ts, dosos. De res serveix pensar “buuuf vaig al 3r cordó, si no vinc a assaig no passa res” i no només perquè la posició quedi orfe sinó perquè la Colla confia que aquella posició l’ocupa qui l’ha d’ocupar.

Ara ve El Prat (💜) i després el Pedró i ni ens n’adonarem i ja serem a Diada, i llavors ja s’haurà acabat. I és llavors quan de poder pensar “bua no hem fet res, estem al pou” a pensar “ho hauríem petat si” o “bua ho hem petat” hi ha una fina línia que només depèn d’una cosa; LA IMPLICACIÓ DE CADASCÚ DE NOSALTRES A ASSAIG I PER TANT LA COHESIÓ DE COLLA que abans comentava.

Jo sincerament opto per la tercera opció. Així que, ni que sigui per no decebrem a mi 🤣 i després de toooot el tostonazo que us he deixat aquí, APRETEM-NOS TOTS BEN FORT LES FAIXES I TORNEM A FER TREMOLAR EL BAIX LLOBREGAT!

VISCA ELS CASTELLERS DE CORNELLÀ ARA I SEMPRE!

PS: Adrià n’estàs segur del que vas dir ahir? xD

23 de juliol: ESPLUGUES

El proper diumenge 23 de juliol farem l’última actuació de la temporada abans de vacances i us necessitem a tots!

Actuarem a Esplugues i com som veïns hi arribarem cadascun pels nostres propis mitjans.

A les 11:30h ens trobarem a la Plaça Robert Brillas, on actuarem amb Castellers d’Esplugues i Castellers de Sant Feliu.

Us hi esperem a tots vosaltres i atents, que després de l’actuació tenim preparada una activitat per passar-ho tots d’allò més bé!

Ens veiem a plaça!

MOLINS DE REI

SOM-HI COLLA!

Aquest proper dissabte 8 de juliol tenim cita a Molins de Rei, amb forces per aquest tram final de la 1ra part de la temporada volem demostrar la nostra feina ben feta i que aquesta calor no ens desfarà les ganes de seguir fent Castells!

A les 17:20H ens trobarem a l’estació de Renfe per agafar el tren i estem convocats a plaça (Plaça del Pati del Palau) a les 18H.

Allà actuarem acompanyats dels nostres amfitrions Matossers de Molins de Rei i dels Castellers de la Vila de Gràcia.

Vinga Liles, demostrem on volem arribar!

 

 

 

 

UN CORPUS MÉS?

La Diada de Corpus sempre la tenim marcada en vermell. És la primera diada gran de la temporada i, a més, la fem a Cornellà, davant de la nostra gent i amb colles que ens acompanyen d’alt nivell. Allà volem donar-ho tot i les setmanes prèvies ens hem preparat els millors castells per poder oferir. És un repte per a nosaltres mateixos veure fins on hem estat capaços d’arribar amb l’esperit de superació que mai ens ha faltat.

Si a mitja setmana la Tècnica ja ha descartat tirar el 2d7, el divendres darrer d’assaig queda el dubte de fer el 3 per sota. A darrera hora decideix no arriscar més del compte i tirar el 5d7, el 4d7ag i el 3d7: fem el que tenim més que segur i tinguem la festa en pau.

Personalment crec que és una decisió encertada, ja que a vegades cal fer un pas enrere per donar confiança del que estem fent tant a la canalla com a la mateixa colla. Segur que hi ha gent que no comparteix aquesta opinió, però tot és opinable.

Diumenge, el dia promet. Mentre uns ens atipem amb un excel·lent capipota, van apareixent les camises liles pel local, barrejades amb les malves i alguna de blava, tertúlies de carajillo castelleres i cap a plaça que hi falta gent!

Fem un 5d7 prou maco i tranquil, i després de gaudir d’un magnífic 3d9f malva, encarem la segona ronda amb el 4d7ag. Quan ja està la pinya cantada i a punt de tancar el castell, ai las!, hem de treure l’agulla i fer el 4 sense el pilar. Cares de sorpresa i, acabat de descarregar, algunes de decepció per part de la colla. Acabem amb el 3d7 i el pd5.

Després d’anar complint els objectius les darreres setmanes, tothom espera que per Corpus fem un pas més, però finalment no es així. Això ens ha de desmotivar? És una decepció? Els que portem unes quantes Festes Majors, les hem viscudes de totes les maneres: de pujades, alegries, de baixades, decepcions… Però fer una Diada com aquesta no la podem considerar mai poca cosa, ja que hem fet els castells que teníem per poder gaudir-los, com també de la festa. Que en volem més? Doncs, és clar, seguim treballant la torre, l’aixecat per sota, fem proves de castells de 8… i assagem, assagem i assagem.

Potser hem de millorar en moltes coses: la manera de treballar els troncs, les pinyes, la canalla… Però no ens podem quedar mai amb mal regust pels castells que hem fet per Corpus. Fer-los de la manera que s’han fet i sortir de plaça com si ens haguéssim quedat curts, vol dir que estem preparats per fer el pas més que hem de fer.

Són moments de d’estar al costat de la Tècnica, de la colla. Ajudem-los. La Tècnica ens necessita i la colla s’ho mereix.

Jaume Parés i Hill

Reflexions.

Mai havia imaginat què suposaria per la resta de la meva vida prendre la decisió de trepitjar per primer cop el pati del Patronat per assistir a un assaig de castells amb l’Elena i la Susana. El 16 de setembre de 1991 va ser un moment decisiu que va condicionar la resta de la meva vida, la meva essència sense adonar-me es va tornar mica en mica en color lila, bé llavors era blanca però va durar poquet.  Podria explicar milions de moments viscuts amb la colla, la gent coneguda durant tots aquests anys…..però crec que és alguna cosa més, és amor incondicional, veus com d’una manera intangible el teu ADN es va modificant, no sé com explicar-ho, només qui fa castells ho pot entendre. Per mi fer castells és com una droga, crec que no sabria viure-hi sense.

Els Castellers de Cornellà m’han donat més coses de les que podria imaginar, he crescut i madurat amb la colla, amb aquesta segona família escollida amb la que he gaudit, he plorat, he après i fins i tot m’he convertit en mare!!

He fet de tot en aquesta colla, amb 20 anys ja era membre de la Junta i vaig ser-hi en varies ocasions, he fet de Cap de Colla, i segons sembla vaig ser la primera dona que agafava aquesta càrrec en el món casteller, i inclús ho vaig ser estant embarassada. Això em va ensenyar molt tant a nivell casteller com a nivell personal, mare meva, santa paciència que has de tenir per entendre a tanta gent diversa!! També com a Cap de Canalla, una faceta molt gratificant, durilla, però gratificant. I ara em deixen ficar cullerada a pinyes que és el que m’apassiona encara que sembli estrany, fer pinya, allà dintre vivint-ho tot de primera mà, el treball, el patiment en moltes ocasions, l’alegria….

Però el millor de tot és la sensació d’estar a la pinya o al tronc, quan algú em pregunta què sento quan faig castells, els hi dic que no ho sé, emoció potser, si crec que el que sento és això. M’emociona construir entre tots, sense individualismes, tots som un, igual de importants estiguis on estiguis del castells, des de l’enxaneta fins les gralles.

Com he dit al començament la meva essència és lila des de ja fa gairebé 25 anys, impossible canviar-la, és la meva colla, com diuen…la colla del meu cor.

 

Moltes gràcies per fer-me feliç durant tots aquests anys!!

 

Alícia Moreno.

foto reflexions

Diumenges de Reflexió

DIUMENGES DE REFLEXIÓ

No estic molt segura de sí va ser al 2007 o al 2008 que el meu pare em va arrossegar per primera vegada a un assaig al Patronat. Al principi, vaig pensar que era una pèrdua de temps i que tots estaven bojos, així que em vaig limitar a passar l’estona i sopar, esperant que el meu pare decidís marxar cap a casa. Poc a poc i gracies a la insistència del Joan Pere vaig començar a intentar pujar. Vaig trigar moltíssim en aconseguir pujar una sola persona a l’escala sense ajuda.. i volien que en pugés més d’una… Entre el que em costava i la por que em feia va passar bastant de temps fins que vaig començar a fer alguna prova. Poc a poc em vaig veure anant a assaig pel meu propi peu, sense que m’hagués d’arrossegar ningú, i es que fer castells, enganxa. Recordo quan marxàvem a sopar al castell o a les escales del mercat, l’haver d’anar a buscar a mitja colla que estava sopant al Fot-li per poder començar l’assaig, els aplaudiments de la gent de la terrassa del Patro després de totes les proves, els assajos al teatre quan plovia… Durant aquesta època vaig fer el meu primer castell, un 4 de 6 amb agulla a Mollerussa. Desprès d’aquest van venir uns quants més, des de castells de 7 fins a castells de 5 nets en actuacions com les del parc de la Infanta. Tot i així, crec que fer castells és l’excusa per ajuntar-nos, perquè estar dins la colla és molt més: és festa per qualsevol motiu, és dinars multitudinaris allà on anem, és hores d’autocar amunt i avall, és viatges, és bicicletades, és música, és rialles i alegria, i sobretot molts bons amics.

Per qüestions de feina  vaig haver de deixar la colla una temporada; exactament durant dos anys. No sabria dir les raons per les quals vaig decidir tornar. Segurament perquè veure els ganàpies a la universitat em va portar molts records, també potser perquè el meu pare sempre ha estat a la colla i es una bona forma de veure’l regularment i finalment, perquè convèncer a la Marta perquè m’acompanyés a una actuació em va acabar d’empènyer. I es que no vam anar a una actuació qualsevol, vam anar a la del Prat, una de les meves preferides. Viure una altre vegada l’emoció, veure totes aquelles cares conegudes i veure que la Marta també s’ho estava passant tan bé, em van portar (i a ella també) a anar a la següent actuació i al següent assaig. Quan vaig entrar al local, vaig al·lucinar. No s’assemblava gens al patronat, hi havia moltíssima gent, tot estava ple de cartells de diades i de fotos de castells.. era un espai només per nosaltres. No vaig tenir cap dubte de que m’hi volia quedar! El fet de portar a la Marta amb mi i de conèixer als que aviat van batejar com els Dalton va fer que poc a poc, i sense adonar-me’n, tota la meva vida anés al voltant dels castells. Cada vegada érem més gent, fèiem més coses dins i fora de la colla, cada vegada eren més les hores que passàvem parlant o ballant desprès d’assaig…  quina força i quines ganes que agafava la colla! A demés, ara fa relativament poc que va entrar una persona que s’ha convertit en una de les més important per mi, i es que qui digui que a una colla castellera no es lliga es que mai ha estat en una! Són moltes les hores que passem tots junts i mil les activitats diferents que fem, i això fa que siguem com una gran família on tothom hi té un lloc. Només cal venir a un assaig per veure-ho…, però aneu en compte perquè fer castells, enganxa!

Mònica M. Ruiz

Per Molts Anys Colla. Salut i Castells!

Corpus 1991. Estava aparcant el cotxe al costat del Castell amb tota la família, quan vàrem veure com una colla amb la camisa blanca estava fent castells molt animats.
Al cap d’uns dies, el meu cosí Esteve va vindre a casa per demanar si l’Albert i la Irene podien anar al Patronat a l’assaig dels castellers. I vet aquí, al Juliol tots estàvem a la pinya.
Dinàvem i sopàvem castells. Els reptes d’una colla nova i el seu dinamisme varen fer que molta gent s’incorporés a la colla. En pocs dies es va crear una revista. La Núm. 0 es deia Castellers amb el seu director, redactor en cap, impressió, tallers, fotografia, opinions, seccions i grallers. Per votació, la Núm. 1 Ja es deia “Fot-li Pinya dels Castellers de Cornellà” El mateix va passar amb el color de la camisa i l’escut de la mateixa.
El 1992 vàrem decidir anar a participar en la inauguració dels jocs Olímpics de Barcelona. De res, es va anar forjant una estructura molt forta d’integració amb la participació de tota la colla.
El mes de març de 1993 la colla va ser inscrita com associació “Colla Castellers de Cornellà”. Interessants reunions per fer el primer estatut, però aportant propostes molt enriquidores. L’Octubre del mateix any ja érem oficialment una associació. Gràcies a les Institucions, entitats i a la gent de la ciutat vàrem tindre un camí de facilitats, i per la nostra part, donàvem a la ciutat un nou aire.
Tot això unit a què els reptes cada any els assolíem, els castellers estàvem de moda. Per què?
Primer: perquè tothom podia participar, tenia un lloc a la pinya. Amb tant jovent sortien moltes iniciatives.

Segon: Es varen formar petites penyes per quan no teníem castells o abans de fer castells es poguessin trobar igualment. Entre elles la penya Cap i Pota. La Penya Aluminosis, la Penya Biberó, etc.
Totes aquestes reflexions, no hagueren sigut possible sense La Tècnica ni La junta ni les persones que al llarg d’aquests 25 anys han passat per la colla.
Des de fa uns mesos aquella il·lusió ha tornat a la colla. Els reptes actuals els comencem a celebrar, amb abraçades, plors i més reptes. Les gralles les sentim amb tanta força que esperem que el castell s’acabi per tornar a somniar.
Per molts anys colla. Salut i Castells!

Esteve Aguado Arbues

Encarem la segona actuació de la temporada?

Encarem la segona actuació de la temporada?

A) Va, farem algo

B) Si, anem, fem castells i marxem

C) Si, hi anem tots, FEM CASTELLS, els sentim, els disfrutem, aplaudim cada passet que fem, vibrem amb cada una de les aletes que farà la nostra canalla! i ens sentim ben orgullosos de la feina que estem fent i els resultats que n’anem obtenint! Per què a cada assaig, poc o molt, estem avançant. No serà cosa de dos dies que aconseguim tancar les millors pinyes, que solidifiquem més els troncs, que donem seguretat i confiança al pom de dalt. Tot això ho aconseguirem amb proves proves i més proves, dimecres i divendres, donant-ho tot a assaig! Venint a tot, participant de tot!
Però sobretot creient-nos que ho tenim a tocar i estirant el braç per tocar-ho i fer-ho possible.

A mi, en els examens tipo test, sempre em deien que si no sabia la resposta era la C. També hi havia qui deia que la resposta més llarga era la correcta…
Tot i així jo he decidit triar basant-me en el que sé. I sé que som capaços de tot.

Ens veiem aquest vespre a l’assaig!

Laura Zurriaga Mitjans

Arrenca La Temporada

Aquest Divendres arrenca, amb el primer assaig general, la 26 temporada dels Castellers deCornellà. Aquesta temporada vindrà marcada per la cel.lebració del XXV aniversari, i des de la comissió técnica com des de la junta treballarem perque sigui inoblidable. Necessitarem la implicació i col.laboració de tots. Com vam dir a l´assemblea d´inici de temporada, aquest any ens el plantegem com l´any en que la colla ha de fer un pas endavant, i no pensant només en recuperar el 4 de 8 o la torre de 7, sinò en anar prenent consciència de que això només serà un pas per seguir creixent fins on nosaltres volguem, perque de que podem no en tenim dubte, doncs tenim potencial per fer-ho. I necessitem crèixer cap amunt, però també en amplada.

Necessitem augmentar la massa social, i per això els propis castellers hem de vendre el que és la colla a futurs Castellers i castelleres.

Ara és l´hora Castellers de Cornellà, tots i cada un de nosaltres decidirem quin futur volem perla nostra colla. Hem de ser ambiciosos, però també generosos, intentem pensar en el grup més que en l´individu. Portem la colla allà on mereix estar! I Comencem des d´ aquest mateix divendres.

Visca els Castellers de Cornellà!!!

Ignasi Gibert.